The war of the worlds
És molt difícil saber si sóc terrestre o marciana, depèn de la localització.
Vaig d’un món a un altre cada cop més sovint, m’explico:
El treball que cada final de mes em dóna un sou és fer d’auxiliar administrativa a l’àrea de sancionador dels SSTT d’Habitatge de Lleida (llibertat absoluta per pensar el que vulgueu) el pitjor no és la feina que faig, encara que no m’agrada gens, si no com la fem, l’entorn i la gent.
Com: a la “antigua usanza” pocs recursos i poques ganes d’innovar.
Entorn: un núvol de desil·lusió general envaeix cada dia l’ambient.
Gent: aquí la gent no comparteix ni un llapís i són devots de les estructures verticals.
Segur que us heu fet una idea de com és aquest món.
Ara l’altre món. De fet si heu arribat fins aquí és que hi viviu o el visiteu de tant en tant, per tant no cal una descripció.
Quan participo en jornades com UrbanLabs, on hem compartit, treballat, escoltat, après, on han conviscut l’ordre d’un programa de conferències, les permanències, els caldos i el banc d’idees i projectes, amb l’espontaneïtat de crear espais de “conversa” en llocs totalment improvisats, em sento constituent d’aquest món.
Però el viatge té bitllet de tornada així que regresso a l’altre món, i cada cop és més difícil.
Les dificultats per sobreviure en entorns de treball tóxics son terribles i plaguen tot el país. Fins i tot els llocs més “oberts” i “innovadors”. La temptació de canviar d’aires és molta temptació. La necessitat de persisitir en l’àmbit en què un pot canviar molt alta.
És una qüestió de decisió personal. Aquí pots veure’n un que ja ha optat per marxar, reconeixeràs patrons habituals a tots els llocs de treball, no només l’Administració:
http://blogs.e-noticies.com/estrelles-llunyanes/mexilio_per_sempre_mes.html
Comment by Ramon Sangüesa — November 2, 2009 @ 7:49 am
Ramon, I agree totally that it is a personal decision if, and only if, the economic situation exists to allow the “luxury” of such a decision…
Comment by chris — November 2, 2009 @ 9:52 am
Ramon, Chris, claro que es una decisión personal cambiar el rumbo de mi vida. Dar un golpe de timón y dirigirme a otro lugar no me asusta.
Me gustaría que la Administración fuera diferente y quiero colaborar en hacer posible ese cambio tan necesario, pero me pregunto ¿Soy una soñadora, una ilusa, una fantasiosa? Me he dado un plazo para responderme, lo que pase después ya se verá.
Ramon después de leer los motivos del exilio de Jordi Molins, he tenido que salir a la calle a tomar el aire (estaba en mi puesto de trabajo) desgraciadamente he reconocido esos agentes contaminantes.
Chris me gusta eso de “luxury” voy a hacer una lista de los componentes de esa brillante palabra
Gracias a los dos por vuestros comentarios!
Comment by anafmora — November 2, 2009 @ 5:54 pm
Cuentas con la ilusión que te dá saber que puedes viajar más veces y con la esperanza de que algún día, a tu vuelta ambos mundos convergan de algún modo. Puedes ser inmigrante digital en tu mundo, e intentar hacerles conocer las ventajas del otro, aunque como sabrás los inmigrantes no lo tienen fácil, sean del tipo que sean. De todos modos ánimo.
Comment by Antonio Galindo — November 4, 2009 @ 1:20 pm
Gracias Antonio por tu comentario, espero que algún día (que no tarde mucho por favor) los dos mundos se unan.
Comment by anafmora — November 4, 2009 @ 4:43 pm
[...] ser que alguns companys s’han ofès pel que vaig escriure al post The war of the worlds, en cap moment la meva intenció ha estat ferir-los, doncs, no hi ha mala intenció. Vaig parlar en [...]
Pingback by The war of the worlds “2″ - implantació 2.0 — November 13, 2009 @ 6:44 pm
Ana. Les persones que són com tu: obertes, dinàmiques, acollidores,… Les persones que tenen bon humor i que saben obrir les finestres, dels ambients enrarits i enquistats de temps, per tal que passi l’aire. SÓN ESCASES, GAIREBÉ INEXISTENTS… Tu saps allargar la mà per ajudar un company, però no tothom pot entendre que hi hagi persones que vagin pel món allargant la mà, i menys encara poden entendre que sigui de forma desinteressada, bé si que és una mica interessada ja que si un pot aconseguir “sin morir en el intento” un bon ambient de treball… no només aconsegueix el benestar general sinó també el seu propi benestar.
Tu saps que sóc una persona inquieta, i que he procurat tirar endavant, com he pogut, en un món prehistòric…Potser he perdut deu anys de la meva vida, o potser no…d’ençà que t’he conegut, començo a veure que hi ha gent que té ganes de no enquistar-se. Ja fa un temps que vaig perdre el tren del món de la informàtica, de fet, no és el meu món, tu saps que el meu món és el món de la cultura, de l’art, de la creativitat… en aquest món em vull continuar movent però amb l’esperit innovador i dinàmic que tu saps encomanar… endavant Ana!!! És difícil viure entre dues aigües, però no és impossible si et sents acompanyat!!!
Comment by Isabel — November 28, 2009 @ 11:02 am
Moltès gràcies Isabel, no he pogut evitar emocionar-me al llegir el teu comentari; el teu coratge, sinceritat i modèstia són admirables. Saps que t’enyoro molt
Comment by anafmora — November 28, 2009 @ 11:22 am